Seminari La Sociedad Desvinculada 2 El Vinculo

Seminari La Societat desvinculada

Sessió segona. La teoria del vincle. Naturalesa del vincle: La força que ens ha fet humans.

1. La força que ens manté units és el vincle  Aquesta característica és la que ens fa humans, perquè ens fa éssers sociables. Des d’Aristòtil que tenim consciència que la nostra humanitat creix en relació als altres, per això som “Zóon politikon “animals polítics”. L'individu només es pot realitzar plenament en societat, i te la necessitat de viure amb altres persones.
2. Molts anys després el personalisme Maritain Mounier, Wojtyla, subratllaria la mateixa característica. Considera l'home com un ésser subsistent i autònom, essencialment social i comunitari, un ésser lliure, transcendent i amb un valor en si mateix que li impedeix convertir-se en un objecte com a tal. Un ésser moral, capaç d'estimar, d'actuar en funció d'una actualització de les seves potències i finalment de definir-se a si mateix considerant sempre la naturalesa que li determina.
3.  L’ésser humà aïllat, és a dir, sense vincles, no té possibilitats de dur a terme la seva personalització, la seva formació com a persona perquè aquesta només sorgeix de la relació amb l’altre.
4. 4.      La naturalesa del vincle.

La naturalesa del vincle és el compromís. Aquest es manifesta en dues formes:

A)     Com amor, de donació o de reciprocitat, i que la nostra cultura designa amb diversos noms.

B)     Com a deure.

La essència del amor és la cerca del bé (convenient, correcte, vàlid, veritable ) de l’altre sense generar danys a tercers. El bé es una categoria moral. Per tant, l’amor s’ha d’articular amb la moral.

Què és la moral?: el concepte de la persona realitzada en el bé. Allò que ha de ser la persona, i que implica la necessitat de tenir el concepte de el que és.  Si hom no sap que ha de ser, tampoc sap que ha de fer. La moral es dóna en el marc d’una tradició determinada  tramesa  per una comunitat.

D’aquí que la Societat Desvinculada, la cultura desvinculada, tingui tanta dificultat per identificar el bé col·lectiu, perquè rebutja la comunitat –és per definició cosmopolita– i abjura de la tradició, és a dir de les fons i cultura generada per la història de la pròpia comunitat.

La moral és la essència del deure. El que ha de ser és el que cal fer per a què sigui.

Retinguem la idea de la moral com a condició del vincle perquè veurem que té aplicacions pràctiques i de les condicions necessàries per les que el vincle pugui produir-se amb la força i durada necessària

 Resum. Marc moral que necessita d’una tradició- que nomes es possible en el marc d’una comunitat que la trameti- dona lloc a vincles que constitueixen compromisos- que es manifesten en termes d’amor de donació o reciprocitat o deure-  i es caracteritzen per la seva jerarquia força i durada- determinada per la necessitat i el marc moral

1. Las característiques del vincle. El vincle té dues dimensions Una de força i l’altre  temporal. La seva força i durada son  aquelles necessàries per optimitzar la finalitat de la relació entre les unitats vinculades, persones, institucions. D’aquí que hi hagin vincles que tinguin una durada temporal, i altres que necessiten d’una permanència molt llarga, o indefinida.  Hi ha una jerarquia entre els diversos tipus de vincles que ve determinada per la necessitat i la  concepció moral: la resposta a quin es mes important?
2. Com actua la vinculació. La naturalesa està regulada per lleis físiques. Totes elles expressen vincles ( interaccions) la gravetat, l’electromagnetisme, la força nuclear forta, la dèbil.

Les quatre interaccions bàsiques

◦ Força gravitatòria : tots els cossos exerceixen entre si una força d'atracció per tenir una massa diferent de zero . Newton va trobar la manera de calcular aquesta força , a través de la coneguda com a Llei de Gravitació Universal:

◦ Força electromagnètica : Apareix entre partícules amb càrrega elèctrica . Maxwell, va demostrar que les càrregues en moviment són les fonts de les forces magnètiques , de manera que es va passar a parlar ja d'una única força , la força electromagnètica . La força que actua entre càrregues en repòs ( força electrostàtica ) respon a la Llei de Coulomb es compleix que quan les càrregues elèctriques són de diferent signe la força és atractiva , quan les càrregues són del mateix signe , la força és repulsiva .

◦ Força nuclear forta : Si càrregues del mateix signe es repel · leixen , com és possible que els protons romanguin en posicions estables dins del nucli ? L'estabilitat dels nuclis atòmics s'explica gràcies a una nova interacció ( nuclear forta ) de diferent naturalesa que l'electrostàtica , que actua de manera atractiva entre protons i neutrons .

◦ Força nuclear feble : Aquesta força és molt complexa , n'hi ha prou amb indicar que és la responsable de la desintegració dels nuclis radioactius i també de la producció de radiació i energia calorífica al sol mitjançant processos de fusió nuclear .

1.  No hi ha en el món físic, realitat sense vincle. La matèria és això. El vincle és vegetatiu en el ser vegetal, és una atribució de les seves funcions cel·lulars especialitzades. No hi ha cap procés cognitiu que intervingui. En l’animal, el vincle és instintiu, i aquí intervé d’una forma decisiva un procés cognitiu reflex.

En l’ésser humà, el vincle és alhora instintiu i cultural, com correspon a l’animal polític aristotèlic.

El vincle és la força que manté units els éssers humà, és la expressió de la llei natural aplicada als éssers humans, de la mateixa manera que les interaccions ho són en el món de la natura.

8 El vincle relliga persones.

a)      Persones En la seva forma més important per la intensitat i durada és la família. Està configurada per els esposos, la afiliació, la fraternitat, el parentesc, i la nissaga.

b)       Una variant de la relació personal és la amistat, que és una altra forma de vinculació intensa, però més feble.

c)      Mentre que el fonament en la família és la donació, en la amistat hi té un paper determinant la reciprocitat.

d)      Hi ha una expressió decisiva de la amistat col·lectiva, que és l’atribut necessari pel bon funcionament de la polis. És la amistat civil. Resulta evident que el criteri de reciprocitat és també bàsic en aquesta dimensió col·lectiva de la amistat.

e)      El fonament social de la reciprocitat deuria per extensió constituir una component del sistema econòmic. No es així

f)       Les famílies configuren el nucli sobre el que es fonament la societat, sobre els que s’assenten altres tipus de vincles . En un paral·lelisme físic que no es té de portar més enllà duna metàfora per la mes  ràpida comprensió a la qüestió,  es pot considerar la família és com el nucli del àtom format per protons i neutrons units per una carga forta que supera la disgregació de la força electromagnètica que repèl als de mateixa carga elèctrica

g)      . La família és una institució necessària socialment valuosa. El que fa no el pot dur a terme cap altra institució de la societat. És qui configura  la societat en el primer nivell, el més dens i estructurant en relacions. Tots venim d’una família i anem a una família, amb caràcter general. L’articulació entre famílies va  derivar, fins el sorgiment de la societat política, en agrupaments més grans, la tribu, el clan, la gens, que  han articulat la civilització durant molt temps i encara ho continua fent. El propi Engels dedica una especial atenció positiva en aquest tipus d’organització, en contraposició al model de la societat socialista del seu temps (ORIGEN DE LA FAMILIA, LA PROPIEDAD PRIVADA Y EL ESTADO)

9        El vincle ens relliga en comunitats i associacions

a)      Un segon nivell d’estructuració està format per les comunitats, aquestes no són indefectibles com la família en la vida de l’ésser humà, ni estrictament necessàries però són constitutives de la societat, són les que permeten la socialització. La pertinença sense ser inexorable com en la família-excepte en el matrimoni te un elevada predeterminació.

b)      Els vincles constitueixen, en aquest cas, adscripcions a  una determinada confessió religiosa, a l’escola que estructura una bona part de la nostra vida, el treball, o millor dit, la comunitat de treball, i la comunitat territorial; el poble, la nació. Constitueixen o son denominades comunitats naturals.

c)      Sobre aquesta segona capa la societat en  desenvolupa una altra, són els vincles de caràcter voluntaris, en molts casos intercanviables i substituïbles. Fan referència al estès marc de l’associacionisme de tota mena, des de partits i sindicats, fins a associacions de lleure.

d)      Si observem aquestes tres capes i les concebem gràficament com una mena d’òrbites, podem veure que el vincle és més fort, com més inferior és la orbita  com més nuclear és, i a mesura que es mes llunyana la  vinculació tendeix a afeblir-se. A la inversa, la diversitat d’entitats i d’institucions amb  les que vincular-se es multiplica quan passem d’una orbita inferior a una superior. En la primera tot gira entorn a la família, en la segona entorn a un nombre reduït i específic de comunitats, en la tercera hi ha multituds d’elles, tantes com els homes són capaços de constituir en un moment determinat per assolir un fi

1. El vincle passat i futur.

a)      El vincle ens articula amb el passat,  amb la tradició, la història, la llengua, el dret consuetudinari, i les fonts i la tradició cultural, ens assenyala l’origen i la trajectòria que hem seguit fins ser el que som avui, és per tant, una font de coneixement, un recurs d’intel·ligència, un element d’identitat, portador de sentit.

b)      Qui millor expressen  en termes de vida experimentada aquest tipus de vincle són els pares i els avis.

c)       El vincle també ens uneix amb el futur, allà on ens projectem i que constitueix l’horitzó de sentit, el present ben viscut individual i col·lectivament es correspon a una bona relació entre l’origen i la trajectòria seguida, i la que hem de seguir en funció del nostre horitzó de sentit. En el futur s’expressa en termes de vida en els fills i els nets La solidaritat generacional n’és la seva conseqüència.

d)      Una característica de la desvinculació es la pèrdua de lligams amb el passat: la subvaloracio de la gent gran, i el refús a la descendència, La societat desvinculada es presentista com correspon al domini de la repulsió del plaer i del desig que no admet renuncies ni dilacions.

1. 8.      Les famílies, les comunitats i les institucions, els tres nivells abans al·ludits configuren un agregat fruit d’un acord i convivència històrica: és la societat civil.
2. La societat civil es regula per lleis que són formes contractuals, i funciona per mitjà d’intercanvis econòmics (que donen lloc al mercat). Però el vincle és sempre més important que la llei i el mercat. Sense vincle, el contracte és feble o inexistent, i la transacció pròpia del mercat molt costosa, fins i tot impossible, com ho defineixen els costos de transacció.
3. Per mantenir les lleis i el mercat es necessita del vincle; això és, del compromís en la seva expressió d´amor, o de deure, fonamentada amb el moral. La expectativa del compromís és la confiança. Aquesta és bàsica per el funcionament de les institucions polítiques i econòmiques de la societat civil, sense confiança no hi ha institucions, o en tot cas el seu funcionament és inadequat.
4. Les xarxes de parentesc més la xarxa social, les que neixen del segon i tercer nivell de vinculació, més la confiança, que neix de la concepció moral, determinen el capital social, i aquest alhora és el fonament del capital humà base de la productivitat i el creixement econòmic a llarg termini, del benestar i de la prosperitat.

Resum  Amb el  recorregut que hem fet des de l’inici del vincle relacionat amb dos virtuts fonamentals, com són el del amor i la amistat, hem arribat fins el funcionament de la societat i el creixement econòmic.  Aquest primer recorregut ens permet articular el que podríem anomenar valors intangibles, els que neixen del sentit moral, de la virtut amb elements tan materials com pugui ser la productivitat, o que un govern faci bé les coses. Molt relacionat amb  tot això es troba el capital social.

A la propera sessió veurem les relacions entre el vincle i  el capital social, i com configura el capital humà, i d’aquesta manera tindrem un esquema prou precís de la relació entre  principis morals i resultats materials, personals i col·lectius d’una societat.