Qui sóc
QUI SÓC… Més aviat, coses que he fet
El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, Marc i Josep, i una néta, Anna, però això últim ja és una feliç derivada. El més gran que m’ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d’aquí, tota la resta són conseqüències o complements.
Quan vaig néixer, la II Guerra Mundial feia les últimes boquejades. Per tant, la meva experiència es remunta a la postguerra espanyola, el franquisme, la transició i la democràcia. O, en altres termes, de l’Església preconciliar al postconcili. El papa de la meva infància va ser Pius XII i fins ara, he tingut ocasió de saludar personalment tres Sants Pares: Joan Pau II, Benet XVI i Francesc.
Professionalment, la meva vida ha seguit un mateix eix des de l’inici: els serveis d’estudis i la consultoria a l’àmbit de l’enginyeria agrària, l’economia regional, l’energia i el medi ambient. La meva primera feina va ser providencial, perquè ha estat la base de tot. Vaig començar a CEDEC (Centre d’Estudis per al Desenvolupament de la Comunitat) amb el planejament agrari dels nous pobles de Mequinensa i Faió, atès que els originals estaven afectats per la construcció de l’embassament de Mequinensa. Amb el pas dels anys, vaig constituir la meva primera empresa SES, SA (Serveis d’Economia i Sociologia), posteriorment l’Institut del Medi Ambient i les Ciències Socials (IMACS, SL), i una tercera, Facts & Trends, dedicada a explotar una metodologia pròpia d’anàlisi quantitativa de la informació editada. També he estat president d’altres empreses en l’àmbit de l’enginyeria, com Ibering i Intecasa, i del sector enològic, Coll de Juny.
La meva intervenció en la constitució com a universitat del Centre Universitari Abat Oliba, em va portar pràcticament sense pensar-ho a involucrar-me en la seva activitat, de manera que, al cap d’un temps de desbordament per voler fer massa coses, van decidir, de comú acord amb la meva dona, vendre les empreses. Així, vaig començar una nova etapa dedicat a la Universitat, molt centrada en un nou camp que ja feia un temps m’interessava: l’estudi del capital social i la seva relació amb el capital humà. Vaig passar a dirigir l’Institut d’Estudis del Capital Social Abat Oliba CEU (INCAS). Actualment sóc membre del Consell Assessor d’aquesta Universitat, una missió non profit .
Encara que l’estereotip públic sigui el de la meva participació en la política, diguem-ne professional, la realitat és que la major part de la meva vida activa ha estat com a tècnic i empresari, i a la Universitat.
La vida com a polític professional s’inicia el 1981, quan vaig començar a treballar al departament de la Presidència de la Generalitat amb el president Pujol fins al 2001, quan sent portaveu del grup de CiU a l’Ajuntament de Barcelona, vaig dimitir per dedicar-me més a -Cristians, l’associació que havíem creat un any abans. En aquest interval de temps, vaig ser cap del Servei de Documentació i director general d’Afers Interdepartamentals de la Presidència, conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca a dos governs del president Pujol, diputat, i tres vegades regidor a l’Ajuntament de Barcelona.
El meu compromís polític ha estat present des de la joventut. De l’escoltisme vaig donar el pas -entès com a servei- a la política, obligadament clandestina, a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) i a les joventuts d’Unió Democràtica, partit del qual vaig ser membre del seu Comitè de govern. Vaig participar en la històrica Caputxinada. També vaig intervenir molt activament a la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) el 1974, abans que es convertís en partit, quan era un moviment, una federació de grups i persones de la qual formava part Unió. Una gran experiència va ser exercir com a secretari executiu per la part catalana de l’Equip Demòcrata Cristià de l’Estat Espanyol, on tenia com a parts a Xabier Arzalluz (PNB), Oscar Alzaga (Esquerra Democràtica de Ruíz Giménez) i José María Gil-Robles y Gil -Delgado, el fill gran de Gil Robles, per la Federació Popular Democràtica (FPD).
La política m’ha donat ocasió de tractar personalment amb personatges extraordinaris i molt diferents en la seva personalitat i idees, i que ja formen part de la nostra història: Jordi Pujol, Anton Cañellas, Joaquim Molins, Lluís Prenafeta, Miquel Coll i Alentorn, Roca i Cavall , Joan Sansa, Manel Cardeña, Llibert Quatrecases , Miquel Roca, Ramon Trias Fargas, i molts altres d’Unió, a més de Batista i Roca, Josep Fornas, Josep Tarradellas, Ruiz Jiménez, Gil Robles, Juan d’Ajuriaguerra i Adolfo Suárez. També francesos com Jean Lecanuet i, sobretot, italians com Mariano Rumor, Aldo Moro i Angelo Bernasola, i xilens com Eduardo Frei, per assenyalar els més coneguts. No ha estat la política, sinó la fe la que m’ha concedit l’oportunitat de fer amistat amb una persona magnífica, Guzmán Carriquiry, el laic de més llarg recorregut al Vaticà i des del 2021 ambaixador del seu país, Uruguai, a la Santa Seu.
Vaig estar becat per la Corporació de la Reforma Agrària de Xile a l’època llunyana del president Frei, oportunitat que no vaig poder culminar perquè estava, com tants altres, sense passaport. El pas per la política d’oposició al franquisme va tenir el seu cost. Detencions, presó breu però preocupant en el primer període en què vam estar sota la justícia militar, fins que vam ser traspassats al Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Temps després em van absoldre, però els mesos passats a la presó Model no me’ls va treure ningú. Vaig fer el servei militar normal enlloc de les milícies universitàries. Va ser una gran experiència. No em van llicenciar com a càstig i, senzillament, me’n vaig anar per la cara de la caserna de Pedralbes. Ningú va venir a buscar-me. Però per no trucar al mal temps, no vaig gestionar el passaport fins uns anys després. Malgrat totes aquestes circumstàncies adverses, mai no vaig sentir animadversió pels meus adversaris, ni tan sols pels seus actors directes. Possiblement per això, la Transició que vaig tenir ocasió de viure des de dins, em va semblar un fet extraordinàriament bo dins els límits del que és humà. I per això em sembla una irresponsabilitat molt greu la moda de menystenir-la per part d’alguns, que en cap cas no la van viure i com a molt l’han llegit.
La meva fe en Déu i la vinculació amb l’Església catòlica han estat característiques dels darrers trenta anys de la meva vida. Vaig promoure a principis de segle e-Cristians juntament amb set persones més, i he estat membre del Consell Pontifici per als Laics, nomenat primer per Benet XVI i després per Francesc, fins a la seva dissolució en constituir un dicasteri major, que reuneix a més dels laics, la família i la vida (però del que ha desaparegut l’única instància en què estàvem representats els laics; el Plenari del Consell). En aquest àmbit, també vaig prendre la iniciativa de tirar endavant el digital de perfil nítidament catòlic, Forum Libertas, també a principis de segle, amb el qual encara mantinc un fort vincle. Quan els debats de la mal anomenada Constitució Europea, el Tractat de Lisboa del 2005, es va constituir a Barcelona la Convenció de Cristians per Europa, de la qual vaig ser el seu primer president.
El meu compromís no ve d’ara. Als anys seixanta vaig pertànyer al Grup Cristià per la Defensa dels Drets Humans i vaig dirigir una instància depenent de Justícia i Pau, el Secretariat de Coordinació per al Desenvolupament (SECOD) , dirigit a defensar la Catalunya Pobra (i aquest va ser el títol de el meu primer llibre amb Frederic Miralles, que al cel sigui, i Ernest Sena), i vam ser molt actius a les reivindicacions inicials de Bellvitge, un gran polígon residencial, avui un barri de l’Hospitalet a Barcelona, i també a l’àmbit rural, específicament a les comarques dels Pallars. Tot i això, aquell era un compromís que tenia un color més polític que vinculat a la fe.
Vaig abandonar l’Església en la meva joventut, fins que no sé per què, en un bon moment de la meva vida, quan feia temps que era conseller del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca i quan començava a conèixer l’ofici, vaig descobrir una necessitat insatisfeta, indefinida, un forat vital, que a les palpentes em va portar de camí de tornada a l’Església. Si dins meu no hi hagués hagut els rudiments del Catecisme de la meva infància, no sé si hauria reconegut la bona ruta. No és només la desgràcia que et fa sentir la crida de Déu. En aquest procés va ser fonamental un sacerdot, Francesc Vergés, un capellà excepcional, que atenia les monges Benetes del carrer Anglí a Barcelona. Sóc, per tant, ara ja fa temps, un retornat al Poble de Déu. El meu darrer servei en aquest camp és ser coordinador de l’Asamblea de Asociaciones por la Vida, la Libertad y la Dignidad. El meu últim propòsit a Catalunya és intentar que es configuri al si de la societat un Corrent Social Cristià (CSC).
En tot cas, el 2024 ha de ser l’any en què aniré finalitzant els compromisos públics, cosa que no vol dir abandonar el compromís, sinó adequar-lo a la fase final de la meva vida, d’altra banda força moguda.
La fe i regir el Departament d’Agricultura em va fer constituir i presidir el Banc dels Aliments, el primer de tot Espanya, una iniciativa, però, que no va ser meva, sinó d’una gran persona i agrarista d’aquest país, Jordi Peix.
En aquest àmbit de les activitats non profit estic compromès amb la Fundació pel Desenvolupament Humà i Social, que té com a puntals Josep Vila Basas i Jaume Grego. Sobretot, amb el Programa Social de Lideratge Jove dirigit a la recuperació de joves que ni estudien ni treballen i a adolescents repetidors. També participo al grup de reflexió política Converses a Catalunya i al seu digital.
No sóc periodista, ni ho he pretès, ni ha estat objecte de la meva dedicació guanyar-me la vida amb això. Més aviat ha estat la vocació d’exposar, d’explicar-me, amb més o menys encert, el que m’ha portat al llarg dels anys a escriure molt i en molts llocs.
Al Diari de Barcelona, La Gaceta dels Negocios, el Noticiero Universal, amb una columna amb el pseudònim de Jordi Mercader. Al diari Avui. A l’edició catalana d’ El País i El Mundo. Però allà on he estat més temps ha estat a La Vanguardia, tres dècades, i sóc testimoni de la seva gran transformació, gens compartida en aquesta darrera època. També a La Vanguardia Digital amb el bloc Tras la Virtud. He escrit als setmanaris Garaia del País Basc, NovaTecnia, Alfa y Omega i Catalunya Cristiana, amb el qual torno a col·laborar després de molts anys de no fer-ho, Oriflama, on era membre del Consell de redacció, i, especialment, a Destino, on vaig arribar a escriure setmanalment de política internacional, amb el meu nom, i de política catalana, amb el pseudònim de Ricard Mestres. Tot això, a més de col·laboracions diverses i disperses que sóc incapaç de rememorar. Els digitals Forum Libertas i Converses a Catalunya formen part ara de la meva dedicació.
En temps passats -quan les cancel·lacions i exclusions eren més moderades- participava regularment en una de les tertúlies al matí de TV3. La ràdio no m’és aliena. La Cope i Ràdio Estel han estat cadenes en les quals he participat regularment. Fins i tot a Cope Catalunya em vaig atrevir a fer directament un programa.
He escrit llibres, assajos i llibres tècnics, però no amb regularitat. El primer, ja ho he dit, La Catalunya Pobra (1974, Editorial Nova Terra), una novetat al nostre país perquè es tractava del primer abordatge territorial de la pobresa.
A l’àmbit tècnic he publicat: L’agricultura , dinàmica i perspectiva del Vallès (Caixa d’Estalvis Sabadell, 1973), Els gran projectes . Dinàmica i perspectiva del Vallès (Caixa d’Estalvis Sabadell, 1973), Recursos agraris per a la industrialització de Girona ( Cambra Comerç Girona, 1974), Bases per a una política energètica complementaria de Catalunya (Caixa d’Estalvis Sabadell, 1980), L’eficàcia de les administracions públiques agràries (Generalitat de Catalunya, 1987).
Els treballs no publicats en règim públic (com estudis, projectes i dictàmens), en què he participat o dirigit, superen de llarg els 350. Sector agrari i planificació, economia regional i urbana, estalvi d’energia, estudis ambientals, projectes de regadius, concentració parcel·lària, anàlisi quantitatives de la informació publicada, anàlisi de polítiques públiques, capital social i capital humà, el meu registre és ampli; és clar, també porto molts anys a l’esquena.
I com a assaig he publicat: Aproximació a la política econòmica de la Generalitat de Catalunya (Editorial Pòrtic , 1980), Més enllà de l’autonomia. Un catalanisme per al segle XXI (Columna Edicions , 1997), El desafío cristiana (Planeta Testimoni, 2005), El retorn a la responsabilitat (Editorial Mina, 2008), El fin del bienestar (Ciutadala Llibres, 2008), La Sociedad Desvinculada (Editorial Stella Maris, 2014) i Una nueva teoría de la familia (Editorial Círculo Rojo, 2016).
I precisament, el setembre del 2023 ha sortit editada una actualització de La Sociedad Desvinculada (Edicions Trébedes), convençut que la meva interpretació feta el 2014 era avui més actual i definidora de causes i relacions de les nostres crisis que en la data inicial.
Tinc una gran estima per l’escoltisme perquè va ser una de les meves principals escoles de formació, precedida per la que vaig rebre dels meus pares i seguida per la de la meva escola de barri de tota la vida al Poble-sec, el Col·legi Nostra Senyora del Carme, i per les oportunitats de formació que em van oferir les Joventuts de Unió Democràtica de Catalunya. Pertanyia a l’Agrupament Roland Philips, d’acreditada trajectòria ja que la seva fundació es remunta als anys vint. Era el primer dels constituïts de la Branca de Boy Scouts de Catalunya, que practicava un excel·lent escoltisme clàssic, tot i que durant el franquisme vam viure dificultats a causa de la prohibició de tot escoltisme que no fos el catòlic. Fa temps que totes aquelles capacitats es van perdre en mans de la introducció del laïcisme de l’exclusió religiosa on abans hi havia aconfessionalitat i una “modernització” que inventava sense atendre els seus fonaments. Les seves capacitats educadores avui les veig sobretot reflectides als Guies i Scouts d’Europa.
L’esport sempre m’ha interessat, però com a practicant els meus interessos pertanyien a un àmbit minoritari i individual. Vaig començar pel Judo, he passat pel Karate i, sobretot, pel Jiujitsu, i fins i tot vaig fer una incursió més breu al Kendo, però mai he anat més enllà del primer Dan de cinturó negre. El tir olímpic també ha estat motiu de preferència, sense arribar mai a competir. Amb el pas dels anys, la meva pràctica s’ha reduït al mínim. Els meus fills, el Marc i el Josep, que han realitzat esports d’equip a bon nivell, al bàsquet i rugbi, m’han fet valorar més i millor aquest esforç en equip i el seu valor formatiu. En Marc el va practicar amb intensitat a Badalona fins a l’entrada a la universitat. En Josep s’ha mantingut fins fa poc i jugava al primer equip de la UE Samboiana. Alguna contribució he fet en aquest camp. Per exemple, vaig ser president del Comitè Olímpic de Catalunya (COC) quan s’esforçava pel reconeixement pel COI, durant el període que van portar els JJOO a Barcelona.