Qui soc

El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, en Marc i en Josep i, però això ja és una feliç derivada, una neta, l’Anna. El més gran que m’ha succeït és haver disposat del do de la fe. A partir d’aquí, tota la resta són conseqüències o complements.

Quan vaig néixer, la II Guerra Mundial donava les últimes boquejades. Per tant, la meva experiència es remunta a la postguerra espanyola, el franquisme, la Transició i la democràcia. O en altres termes, de l’Església preconciliar al post-Concili. El papa de la meva infància fou Pius XI i, fins ara, he tingut ocasió de saludar personalment a tres Sants Pares: Joan Pau II, en la seva vinguda a Barcelona, Benet XVI i Francesc, a la Santa Seu.

No soc periodista, ni ho he pretès ni ha estat el meu objecte guanyar-m’hi la vida. Més aviat ha estat la vocació d’exposar, d’explicar-me, amb més o menys encert, el que m’ha dut al llarg dels anys a escriure molt i a molts llocs.

Al Diario de Barcelona, La Gaceta de los Negocios,  Noticiero  Universal, amb una columna amb el pseudònim de Jordi Mercader. A L’Avui. A les pàgines catalanes d’El País i El Mundo. Però allí on he estat més temps ha sigut a La Vanguardia, tres dècades, i soc testimoni de la seva gran transformació, gens compartida. També a La Vanguardia Digital amb el blog Tras la Virtud. He escrit als setmanaris Garaia, al País Basc, NovaTecnia, Alfa y Omega, Catalunya Cristiana, al qual he tornat a col·laborar després de molts anys, Oriflama, on era membre del Consell de redacció, i, especialment, a Destino, on vaig arribar a escriure setmanalment de política internacional, amb el meu nom i de política catalana, amb el pseudònim de Ricard Mestres. Tot això, a més de col·laboracions diverses i disperses que soc incapaç de rememorar. Els digitals Forum Libertas i Converses a Catalunya formen part ara de la meva dedicació. En temps passats -quan les cancel·lacions i exclusions eren més moderades- participava setmanalment en una de les tertúlies al matí de TV3. La ràdio no m’és aliena. La Cope i Ràdio Estel han estat cadenes en les quals he participat regularment. Fins i tot, a Cope Catalunya em vaig atrevir a realitzar directament un programa.

Professionalment, la meva vida ha seguit un mateix eix des de l’inici: els serveis d’estudis i la consultoria en l’àmbit de l’enginyeria agrària, l’economia regional, l’energia i el medi ambient. La meva primera feina va ser providencial, perquè ha estat la base de tot. Vaig començar al CEDEC (Centre d’Estudis pel Desenvolupament de la Comunitat), amb el planejament agrari dels nous pobles de Mequinensa i Faió, donat que els originals estaven afectats per la construcció de l’embasament de Mequinensa. Al cap dels anys, vaig constituir la meva primera empresa SES.SA (Serveis d’Economia i Sociologia), posteriorment l’Institut del Medi Ambient i les Ciències Socials (IMACSL), i encara una tercera, Facts&Trends, dedicada a explotar una metodologia pròpia d’anàlisi quantitativa de la informació editada. També he estat president d’empreses alienes en l’àmbit de l’enginyeria, com Ibering i Intecasa, i del sector enològic, Coll de Juny.

Malgrat que l’estereotip públic sigui el de la meva participació en la política diguem professional, la realitat és que la major part de la meva vida activa ha estat com a tècnic i empresari, i en la fase final a la Universitat.

La vida com a polític professional s’inicia el 1981, quan vaig començar a treballar al departament de la Presidència de la Generalitat amb el president Pujol fins al 2001, quan essent portaveu del grup de CiU a l’Ajuntament de Barcelona vaig dimitir per dedicar-me més a e-Cristians, l’associació que havíem creat un any abans. En aquest interval de temps, vaig ser cap del Servei de Documentació i director general d’Afers  Interdepartamentals de la Presidència, conseller d’Agricultura Ramaderia i Pesca en dos governs del president Pujol, diputat, i tres vegades regidor a l’Ajuntament de Barcelona.

El meu compromís polític ha estat present des de la joventut. De l’escoltisme vaig fer el pas -entès com a servei- a la política, obligadament clandestina, a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) i a les joventuts d’Unió Democràtica, partit del qual vaig ser membre del seu Comitè de Govern. Vaig participar en la històrica Caputxinada. També vaig intervenir molt activament en la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) el 1974, abans que es convertís en partit, quan era un moviment, una federació de grups i persones de la qual formava part Unió. Una gran experiència fou la de fer de secretari executiu per la part catalana de l’Equip Demòcrata Cristià de l’Estat Espanyol, on tenia com a parts a Xabier Arzalluz (PNB), Oscar Alzaga (Izquierda Democrática de Ruíz Giménez) i José María Gil-Robles y Gil-Delgado, el fill gran de Gil Robles, per la Federación Popular Democrática (FPD).