La nova política: la família

             LA FAMÍLIA HA DE SER L’EIX DE LA NOVA POLÍTICA CULTURAL, EDUCATIVA, SOCIAL I ECONÒMICA

La nova política ha de fonamentar-se en la família

1. Hi ha un consens gairebé generalitzat en considerar que la família ha estat i és la millor protecció davant la crisi, capaç d’atenuar les mancances de l’estat i del conjunt d’administracions públiques. Tenim raons científiques sobrades per saber que els resultats educatius depenen abans de la família que de l’escola. Coincidim, al fil del que diuen les enquestes, que ella és la institució més valorada, la que atorga una major plenitud a més persones.
2. La família té un paper decisiu en el creixement econòmic a llarg termini i per tant en el ritme a que es reduirà l’atur, perquè és la font primigènia i única de capital social, i de capital humà, que després altres institucions socials desenvoluparan.
3.  El capital humà és el factor de producció decisiu del creixement econòmic. Ho és de manera directa per la seva acció sobre el nivell de producció, i indirectament per l’efecte taxa sobre el progrés tècnic.
4. El capital social que aporta externalitats positives i que és generat primàriament per la família fa possible una millor seguretat i preservació de l’espai públic, una participació ciutadana i governació de més qualitat, i una disminució dels costos socials que té com conseqüència la reducció dels costos d’oportunitat de les administracions públiques, facilitant així l’aplicació dels recursos en I+D, ensenyament i infraestructures.
5. 5.        El capital social és més gran en la mesura que la seva component decisiva el capital moral està dirigit a la cooperació i reciprocitat. Aquesta condició depèn fonamentalment del tipus de socialització que efectua la família.
6. L’altre component bàsic del capital social, les xarxa de relacions, que té en la xarxa familiar l’opció primera i més accessible, i en molts països com el nostre la més important. Aquesta xarxa dependent de l’estabilitat de les famílies i del nucli matrimonial que la origina.
7. El rejoveniment de la població i la reducció de la seva edat mitjana és el fonament de la taxa d’innovació i de la seva difusió. En condicions equivalents de desenvolupament econòmic, els països amb més població inferior als 45 anys tenen una major dinàmica innovadora. Aquest és un dels fonaments de l’èxit sostingut dels EUA, i una de les causes del declinar europeu.
8. També la solidaritat entre generacions pròpia de la cultura dinàstica facilita una despesa més equilibrada, favorable a l’educació, i una major consciència de la importància de la inversió a llarg termini.
9. És la família, la que garanteix la viabilitat d’un sistema de pensions de repartiment fent possible prestacions dignes per mitjà de la descendència i la seva educació. De la seva capacitat educativa depèn en gran manera el capital humà que determinarà la productivitat futura del treball. D’ambdós factors depèn el nombre i quantia de les aportacions que faran les persones ocupades al sistema públic de pensions.
10. També actua sobre el sistema públic de benestar, dotant-lo de més sostenibilitat, reduint els costos que suporta al facilitar el manteniment de la salut, l’atenció al malalt crònic i el depenent. Una societat envellida d’individus aïllats, com a la que ens encaminem, significa la fi de l’Estat del Benestar.

Però no és el mot “família” el que taumatúrgicament opera totes aquestes meravelloses operacions, sinó un model concret d’institució; un i solament un. La família que genera descendència amb un nombre no inferior a dos fills, que té la voluntat d’educar-la per una socialització positiva, que és estable, al menys fins la fi del període educatiu de l’últim fill , i en termes òptims al llarg de tota la vida per facilitar la cura mútua. És aquesta estabilitat la que manté viva una bona xarxa de parentesc, la confiança mútua i un sistema compartit de valors i virtuts que impulsin a la cooperació, i facilitin el sentit de solidaritat generacional.

Malgrat totes aquestes evidències, la família factor decisiu de prosperitat i benestar no forma part de cap política pública, ni tan sols de les seves versions més restrictives en les anomenades “polítiques familiars”. En el cas de Catalunya resulta especialment escandalós la retirada de tota aportació universal, i la confusió impresentable de denominar polítiques familiars al que són accions d’assistència social a famílies necessitades per pal·liar les conseqüències de la pobresa. No es tracta només de recursos sinó de concepció i voluntat política, d’evitar la confusió que impera en els governs.